A partir dels 2.500 metres d’altitud, el 98% dels individus del planeta pateixen l’anomenat mal d’alçada, ja que a causa de la disminució de la pressió de l’aire la capacitat pulmonar es redueix. Les complicacions inclouen fatiga, marejos, dificultat per respirar, mal de cap, insomni, malestar general, nàusees, vòmits, dolor corporal, pèrdua de la gana, brunzits a les orelles, ampolles i porpres en les mans i els peus, i venes dilatades. En els casos més greus, la insuficiència d’oxigen en l’organisme pot causar un edema pulmonar (acumulació de líquid als pulmons) i un edema cerebral (inflamació del cervell) que desencadenin la seva mort. Només un 2% dels humans presenten adaptacions a l’alçada, aquests individus són els que formen part de poblacions que han viscut a més de 3.500 metres durant molt temps i han adquirit aquestes variants adaptatives. Hi ha 3 poblacions, situades en un continent diferent cadascuna, que han adquirit la capacitat de sobreviure en zones d’una alçada extremadament alta gràcies a la seva capacitat de captació de l’oxigen i de circulació d’aquest en el torrent sanguini, unes característiques que han sigut determinades per la seva composició genètica. En cadascuna d’aquestes poblacions s’han seleccionat variants genètiques diferents, però totes confereixen adaptació en condicions d’hipòxia. Aquestes variants s’han trobat en els gens BRINP3, EGLN1, NOS3, EPAS1, etc.