Al començar el Projecte Genoma Humà, els científics esperaven trobar uns 100.000 gens, però un cop completat tot el procés resulta que no van trobar més que uns 24.000 gens, un 75% menys del que s’esperava. Aquests 24.000 gens identificats són els que donen lloc a les diferents proteïnes que donen forma a les cèl·lules. Pensaven en un inici que a l’estudiar una secció d’ADN el que trobarien seria un gen que codifiqués per a una proteïna, seguit immediatament d’un altre gen, constituint una cadena successiva i contínua de gens. Un darrere l’altre. La realitat és que entre gen i gen hi ha grans espais d’ADN no codificant. És material genètic que no es tradueix en cap proteïna, un que en el seu moment va arribar a qualificar-se de «ADN escombraries». Susumu Ohno va ser qui va assignar aquest terme en 1972. L’ autor amb això fa referència a la gran quantitat de material genètic que no era funcional sinó el que considerava “residus evolutius”, fragments d’ADN redundants o antics gens desactivats al llarg de l’evolució i que els organismes anaven acumulant. Fragments d’ADN que en el seu moment havien estat útils però que havien quedat en desús. Per això va emprar el terme «garbage DNA» , sent a la fi, més acceptat el seu altre terme  «junk DNA» .

Ohno va estimar que aproximadament el 90% del genoma humà havia de ser ADN escombraries, anys més tard, el Projecte Genoma Humà revelaria que és un 95% o un 98%. Però la concepció d’aquests fragments d’ADN ha canviat molt. Allò que abans es pensava que no tenia cap utilitat, ara se sap que en realitat és el manual d’instruccions de com utilitzar els gens. Una cosa així com el fullet d’instruccions que trobem dins de les caixes dels mobles d’Ikea. Les peces serien els gens, el fullet de com acoblar per muntar l’armari, l’ADN no codificant. És en aquestes seccions no codificants on es troben els elements que regulen l’expressió dels gens.